L'autor
Jesús Moncada va nèixer a Mequinensa l'any 1941. En la seva obra recrea, entre el realisme i la fantasia, el passat de l'antiga població de Mequinensa (ara soterrada sota les aigües del riu Ebre).
Va escriure tres reculls de narracions: Històries de la mà esquerra (1981), El Cafè de la Granota (1985) i Calaveres atònites (2000) i tres novel·les: Camí de Sirga, La galeria de les estàtues i Estremida memòria.
Va morir l'any 2005 a Barcelona.
L'obra
És un recull de breus narracions la majoria de les quals giren entorn d'una mateixa constant: recuperar mitjançant la paraula escrita els records d'infantesa i joventut de l´autor, una manera de viure i de fer d'una zona concreta de Catalunya: la franja catalana d'Aragó. Moncada retrata així les generacions que el van precedir, els miners, els llaüters que baixaven per l'Ebre, les tertúlies dels cafès, els enterraments...
diumenge, 21 de desembre del 2008
diumenge, 30 de novembre del 2008
El 12 de juny del 2007 es va publicar a la pàgina VilawebTV una entrevista a l'autor d' "Un llarg hivern", Colm Tóibín. L'entrevista porta per títol: "Als anys setanta el català era l'idioma de moda".
Resulta lloable sentir parlar en català un irlandès. Si algú té curiositat, pot accedir-hi a travès d'aquest enllaç:
http://www.vilaweb.tv/?video=4896
Resulta lloable sentir parlar en català un irlandès. Si algú té curiositat, pot accedir-hi a travès d'aquest enllaç:
http://www.vilaweb.tv/?video=4896
diumenge, 23 de novembre del 2008
Un llarg hivern
L'autor
Colm Tóibín va néixer a Irlanda l'any 1955. És autor de cinc novel·les i diverses obres de no ficció. Un llarg hivern es va incloure, com a peça literària destacada, en el conjunt de narracions Mothers and Sons.
L'obra
Un llarg hivern és una novel·la de ficció situada al pirineu català, concretament en un poble situat entre el Pallars i l'Alt Urgell. Allí hi viuen dos germans i el seu pare, trasbalsats per la desaparició de la mare en una situació bastant delicada i enmig d'un paisatge de neu.
Les crítiques situacions que han de viure els personatges i el context especial en què es desenvolupa l'acció fan de la novel·la una obra insólita. El tractament que fa de les relacions entre germans i entre pares i fills és humà i realista; una condensació d'emocions: amor, tristesa, decepció, desesperació.
La prosa de Colm Tóibín és neta, precisa i realment atrapa el lector des de la primera pàgina.
Colm Tóibín va néixer a Irlanda l'any 1955. És autor de cinc novel·les i diverses obres de no ficció. Un llarg hivern es va incloure, com a peça literària destacada, en el conjunt de narracions Mothers and Sons.
L'obra
Un llarg hivern és una novel·la de ficció situada al pirineu català, concretament en un poble situat entre el Pallars i l'Alt Urgell. Allí hi viuen dos germans i el seu pare, trasbalsats per la desaparició de la mare en una situació bastant delicada i enmig d'un paisatge de neu.
Les crítiques situacions que han de viure els personatges i el context especial en què es desenvolupa l'acció fan de la novel·la una obra insólita. El tractament que fa de les relacions entre germans i entre pares i fills és humà i realista; una condensació d'emocions: amor, tristesa, decepció, desesperació.
La prosa de Colm Tóibín és neta, precisa i realment atrapa el lector des de la primera pàgina.
dimecres, 19 de novembre del 2008
divendres, 14 de novembre del 2008
Clito Mestres, la protagonista de l'obra teatral de Montserrat Roig, interpretarà a Clitemnestra.
Com les nines matriuskes, que una està dins l'altra, hi ha dues històries molt lligades. Una tragèdia grega i una història contemporània, amb un salt en el temps, unes situacions incomparables i tanmateix molts punts en comú.
Montserrat Roig crea Clito Mestres i en ella busca un paral.lelisme, un joc d'escenaris amb un context molt diferent, on poder, però, recrear aquells valors tan íntims i tan fràgils de l'ésser humà. I així, apareix Clitemnestra, la dona d'Agamenon fill del rei Atreu de Micenes i de la reina Aèrop, i heroi de la mitologia grega.
Agamenon és també la primera obra de la trilogia de la Orestíada (trilogia d’obres dramàtiques de la Grècia Antiga escrita per Esquil) i narra el retorn d’aquest de la guerra de Troia per trobar la mort. A casa l’espera la seva dona, Clitemnestra, qui ha preparat la seva mort en venjança pel sacrifici de la seva filla, Ifigenia. Per tal de dur a terme el seu pla Clitemnestra convenç a Egist, cosí d'Agamenon, amb el qual estableix una relació amorosa. Aquest, descendent d’una rama desheredada de la família, està decidit a recuperar el tro que creu que legalment li pertany.
Com les nines matriuskes, que una està dins l'altra, hi ha dues històries molt lligades. Una tragèdia grega i una història contemporània, amb un salt en el temps, unes situacions incomparables i tanmateix molts punts en comú.
Montserrat Roig crea Clito Mestres i en ella busca un paral.lelisme, un joc d'escenaris amb un context molt diferent, on poder, però, recrear aquells valors tan íntims i tan fràgils de l'ésser humà. I així, apareix Clitemnestra, la dona d'Agamenon fill del rei Atreu de Micenes i de la reina Aèrop, i heroi de la mitologia grega.
Agamenon és també la primera obra de la trilogia de la Orestíada (trilogia d’obres dramàtiques de la Grècia Antiga escrita per Esquil) i narra el retorn d’aquest de la guerra de Troia per trobar la mort. A casa l’espera la seva dona, Clitemnestra, qui ha preparat la seva mort en venjança pel sacrifici de la seva filla, Ifigenia. Per tal de dur a terme el seu pla Clitemnestra convenç a Egist, cosí d'Agamenon, amb el qual estableix una relació amorosa. Aquest, descendent d’una rama desheredada de la família, està decidit a recuperar el tro que creu que legalment li pertany.
dimecres, 12 de novembre del 2008
divendres, 7 de novembre del 2008
Reivindicació de la senyora Clito Mestres
L'autor
Montserrat Roig va nèixer a Barcelona el 1946. Llicenciada en filosofia i lletres, esdevè una autora d'èxit i compromesa amb la cultura catalana i amb el feminisme.A partir del 1970 que guanya el premi Víctor Català amb Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen es dedica professionalment a la literatura.
Destaca per la seva tasca de novel.lista i aconsegueix gran popularitat com a periodista a través d'entrevistes i amb l'aparició en algun programa de televisió. Morí el 1991.
L'obra
Reivindicació de la senyora Clito Mestres és l'única obra teatral que va escriure Montserrat Roig. La va escriure expressament per a la seva germana Glòria (actriu i dobladora) i va estrenar-se al Teatre Romea el 10 de juny de 1991.
Montserrat, en aquesta obra, aborda dues històries a la vegada. Per una banda, la història de Clito Mestres, la protagonista de l'obra, una dona marcada per l'esdevenir de la seva vida (una infància amb un pare protector, un marit alemany que se la va endur a Hamburg, la mort d'una filla, el neixement d'uns bessons, l'olor de la col,etc.). Per altra, la Clitemnestra, el personatge que interpretarà Clito, que representa un dels personatge de la tragèdia de Sèneca Agamemnon, que es venga del seu marit després de que aquest hagi sacrificat una filla per guanyar-se el favor dels déus i l'hagi abandonada.
El paral.lelisme existent entre Clito Mestres i Clitemnestra en relació a les vivències no és una casualitat, tot i què el desenllaç d'ambdues sigui completament diferent.
Montserrat Roig va nèixer a Barcelona el 1946. Llicenciada en filosofia i lletres, esdevè una autora d'èxit i compromesa amb la cultura catalana i amb el feminisme.A partir del 1970 que guanya el premi Víctor Català amb Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen es dedica professionalment a la literatura.
Destaca per la seva tasca de novel.lista i aconsegueix gran popularitat com a periodista a través d'entrevistes i amb l'aparició en algun programa de televisió. Morí el 1991.
L'obra
Reivindicació de la senyora Clito Mestres és l'única obra teatral que va escriure Montserrat Roig. La va escriure expressament per a la seva germana Glòria (actriu i dobladora) i va estrenar-se al Teatre Romea el 10 de juny de 1991.
Montserrat, en aquesta obra, aborda dues històries a la vegada. Per una banda, la història de Clito Mestres, la protagonista de l'obra, una dona marcada per l'esdevenir de la seva vida (una infància amb un pare protector, un marit alemany que se la va endur a Hamburg, la mort d'una filla, el neixement d'uns bessons, l'olor de la col,etc.). Per altra, la Clitemnestra, el personatge que interpretarà Clito, que representa un dels personatge de la tragèdia de Sèneca Agamemnon, que es venga del seu marit després de que aquest hagi sacrificat una filla per guanyar-se el favor dels déus i l'hagi abandonada.
El paral.lelisme existent entre Clito Mestres i Clitemnestra en relació a les vivències no és una casualitat, tot i què el desenllaç d'ambdues sigui completament diferent.
dijous, 30 d’octubre del 2008
Por qué me gustas tanto?
Aquestes línies van aparèixer ja fa un temps en un diari. no recordo quin, ni tampoc qui n'és l'autor/a. Em va agradar la redacció i sobretot el contingut. És una oda a la dona. I ho dedico a totes elles (sense el permís de l'autor/a). Diu:
"Cuando has terminado de ducharte, con la piel acariciada por el agua y los cabellos como ríos negros cruzando el mapa de tu cara, y la toalla se te escurre a la altura de las caderas y se queda clavada ahí, a punto de perderse en el abismo de mis fantasías, me vuelves loco. Te observo de reojo para que no te cubras de repente con la felpa, me prives de tu cuerpo y me sueltes el latiguillo de siempre ("Qué miras? ¿A qué estoy más gorda?") y con una clandestinidad de admirador secreto me repito la fortuna que tengo al tenerte tan cerca. Me gustas cuando sacudes la cabeza dejando el espejo escupido por el mar de tu pelo y cuando te quitas una espinilla invisible en la nariz. Me pierdes cuando te pones de perfil e imaginas pieles flácidas donde yo sólo veo la gloria de tu epidermis. Extravío el sentido cuando te pellizcas el vientre rastreando michelines que yo me comería a bocados. O cuando te vistes con el ceño fruncido por el esfuerzo de meterte en unos jeans que esculpen tus curvas con idéntica habilidad que mis dedos. "Estoy hecha un desastre. Mira que culo". Mientras, te devoro con los ojos porque no se me desgasta el deseo al pasar los años y al contrario, compruebo cada día que mi mujer es el ser más hermoso que conozco. Me sé de memoria tu ritual matutino, mientras uno y otra nos zampamos el café con los restos de magdalenas que han dejado los niños, y cuando lo recuerdo más tarde en el trabajo, en las reuniones interminables, se me vienen arriba el alma y el cuerpo. Y eso que tú te cambiarías de arriba abajo. Si te gustaras la mitad de lo que me enloqueces a mí te sentirías, mi vida, la reina del mambo.
"Cuando has terminado de ducharte, con la piel acariciada por el agua y los cabellos como ríos negros cruzando el mapa de tu cara, y la toalla se te escurre a la altura de las caderas y se queda clavada ahí, a punto de perderse en el abismo de mis fantasías, me vuelves loco. Te observo de reojo para que no te cubras de repente con la felpa, me prives de tu cuerpo y me sueltes el latiguillo de siempre ("Qué miras? ¿A qué estoy más gorda?") y con una clandestinidad de admirador secreto me repito la fortuna que tengo al tenerte tan cerca. Me gustas cuando sacudes la cabeza dejando el espejo escupido por el mar de tu pelo y cuando te quitas una espinilla invisible en la nariz. Me pierdes cuando te pones de perfil e imaginas pieles flácidas donde yo sólo veo la gloria de tu epidermis. Extravío el sentido cuando te pellizcas el vientre rastreando michelines que yo me comería a bocados. O cuando te vistes con el ceño fruncido por el esfuerzo de meterte en unos jeans que esculpen tus curvas con idéntica habilidad que mis dedos. "Estoy hecha un desastre. Mira que culo". Mientras, te devoro con los ojos porque no se me desgasta el deseo al pasar los años y al contrario, compruebo cada día que mi mujer es el ser más hermoso que conozco. Me sé de memoria tu ritual matutino, mientras uno y otra nos zampamos el café con los restos de magdalenas que han dejado los niños, y cuando lo recuerdo más tarde en el trabajo, en las reuniones interminables, se me vienen arriba el alma y el cuerpo. Y eso que tú te cambiarías de arriba abajo. Si te gustaras la mitad de lo que me enloqueces a mí te sentirías, mi vida, la reina del mambo.
dimecres, 29 d’octubre del 2008
dimarts, 21 d’octubre del 2008
La verdad sobre el caso Savolta
La realitat social dels anys 20 a Catalunya deixà empremta, tal i com podem veure en aquesta novel·la publicada l'any 1975.
Es tracta de la primera novel·la d'Eduardo Mendoza. El 1978 va estrenar-se al cinema sota la direcció d'Antonio Drove. És una co-producció Espanya-França-Itàlia amb un repartiment format per José Luis López Vázquez, Ovidi Montllor, Omero Antonutti, Charles Denner i Stefania Sandrelli.
La sinopsi: Barcelona entre els anys 1917 y 1923. Les lluites entre els treballadors anarquistes i els propietaris de la fàbrica d'armes Savolta s'agreugen quan aquests volen aplastar el moviment amb assessins pagats, per així ocultar els seus comerços il·legals amb Alemanya.
Es tracta de la primera novel·la d'Eduardo Mendoza. El 1978 va estrenar-se al cinema sota la direcció d'Antonio Drove. És una co-producció Espanya-França-Itàlia amb un repartiment format per José Luis López Vázquez, Ovidi Montllor, Omero Antonutti, Charles Denner i Stefania Sandrelli.
La sinopsi: Barcelona entre els anys 1917 y 1923. Les lluites entre els treballadors anarquistes i els propietaris de la fàbrica d'armes Savolta s'agreugen quan aquests volen aplastar el moviment amb assessins pagats, per així ocultar els seus comerços il·legals amb Alemanya.
dilluns, 20 d’octubre del 2008
diumenge, 19 d’octubre del 2008
La Catalunya dels anys 20. Una petita pinzellada
Com a continuació i en referència a la novel·la "Quan mataven pels carrers", m'agradaria fer una pinzellada ràpida a la vida i a la situació que es vivia en aquells moments.
Situant-nos a l’època dels anys 20 a Barcelona, podem observar que aquesta va ésser una època contradictòria en la qual la repressió de les reivindicacions socials i nacionals s’alterna amb el progrés industrial i urbanístic, i la revifalla de la cultura.
El creixement demogràfic va resultar en un gran desequilibri de població entre les ciutats industrials i la resta de les comarques.
Els grups socials continuen sent els mateixos protagonistes que els de la Revolució industrial: el grup més poderós, la burgesia, està format per l’alta burgesia, els terratinents i la petita burgesia. La burgesia comptava amb força instruments socials organitzats com ara cambres agrícoles, de comerç, indústria o propietat. La classe mitjana la formava una part de la petita burgesia, els pagesos, els menestrals, els funcionaris i els dependents mercantils. Aquesta classe concretà els seus interessos en un seguit d’institucions relacionades amb el camp formatiu, esportiu i excursionista. En el camp social, en institucions com l’Agrupació Mútua del Comerç i de la Indústria i la Caixa de Pensions.
La població treballadora augmentà considerablement, especialment a Barcelona i la seva comarca. La seva vida associativa s’articulava a través de les cooperatives i sindicats, entre els quals destacà la Confederació Nacional de Treball (CNT).
El setembre de 1923, Miguel Primo de Rivera, proclamava la Dictadura. El cop d’Estat fou donat amb l’assentiment de la monarquia, l’exèrcit i la Lliga Regionalista, el partit de la burgesia catalana. El nou govern clausurà la CNT i encetà una dura repressió que posà fi al radicalisme obrer.
Malgrat que els burgesos catalans li havien ofert al dictador el seu suport a canvi de la promesa de donar-los l’autonomia regional, el catalanisme fou oprimit. El 1924, la Mancomunitat de Catalunya fou dissolta, la llengua catalana prohibida a les escoles i en reunions públiques i anuncis, la senyera i la sardana també foren prohibides.
Fins i tot foren retirades les plaques que duien els noms dels carrers en català i en castellà. Malgrat la repressió, la cultura catalana no deixà de créixer. El llegat noucentista fou la base, a partir de la qual va esclatar la cultura catalana durant la Dictadura. La forta censura als diaris imposada pel règim contrastà amb una major liberalitat respecte als llibres. Així, les prohibicions no van ser totals i no van arribar als llibre o al teatre, tot i les nombroses limitacions a què es van veure sotmesos.
Es normalitzà un cert consum cultural i literari en català i amb l’ampliació del mercat i l’ajut d’un mecenatge privat, l’oferta editorial es va ampliar força.
Fins el 1925, la literatura visqué una època brillant en el camp de la narrativa curta. Entre els autors d’aquesta època destaquen: Carner, Pla, Sagarra, Folch i Torres, Puig i Ferrater, Corominas, Pous i Pagès, Salvat-Papasseit… La cultura d’aquesta època estava presidida per tertúlies en què, a més a més del plaer pel bon xerrar, aquestes funcionaven com a grups de pressió, capaços de posar en marxa projectes d’envergadura.
Respecte a l’arquitectura destaca un dels grans genis del modernisme, Puig i Cadafalch.
A partir del 1923, sota la Dictadura, la indústria del cinema es desplaça a Madrid i València, i a Catalunya cau en la dispersió i la manca de recursos.
El novembre de 1924 començava a emetre l’emissora Ràdio Barcelona, la primera d’Espanya i una de les primeres del món.
Situant-nos a l’època dels anys 20 a Barcelona, podem observar que aquesta va ésser una època contradictòria en la qual la repressió de les reivindicacions socials i nacionals s’alterna amb el progrés industrial i urbanístic, i la revifalla de la cultura.
El creixement demogràfic va resultar en un gran desequilibri de població entre les ciutats industrials i la resta de les comarques.
Els grups socials continuen sent els mateixos protagonistes que els de la Revolució industrial: el grup més poderós, la burgesia, està format per l’alta burgesia, els terratinents i la petita burgesia. La burgesia comptava amb força instruments socials organitzats com ara cambres agrícoles, de comerç, indústria o propietat. La classe mitjana la formava una part de la petita burgesia, els pagesos, els menestrals, els funcionaris i els dependents mercantils. Aquesta classe concretà els seus interessos en un seguit d’institucions relacionades amb el camp formatiu, esportiu i excursionista. En el camp social, en institucions com l’Agrupació Mútua del Comerç i de la Indústria i la Caixa de Pensions.
La població treballadora augmentà considerablement, especialment a Barcelona i la seva comarca. La seva vida associativa s’articulava a través de les cooperatives i sindicats, entre els quals destacà la Confederació Nacional de Treball (CNT).
El setembre de 1923, Miguel Primo de Rivera, proclamava la Dictadura. El cop d’Estat fou donat amb l’assentiment de la monarquia, l’exèrcit i la Lliga Regionalista, el partit de la burgesia catalana. El nou govern clausurà la CNT i encetà una dura repressió que posà fi al radicalisme obrer.
Malgrat que els burgesos catalans li havien ofert al dictador el seu suport a canvi de la promesa de donar-los l’autonomia regional, el catalanisme fou oprimit. El 1924, la Mancomunitat de Catalunya fou dissolta, la llengua catalana prohibida a les escoles i en reunions públiques i anuncis, la senyera i la sardana també foren prohibides.
Fins i tot foren retirades les plaques que duien els noms dels carrers en català i en castellà. Malgrat la repressió, la cultura catalana no deixà de créixer. El llegat noucentista fou la base, a partir de la qual va esclatar la cultura catalana durant la Dictadura. La forta censura als diaris imposada pel règim contrastà amb una major liberalitat respecte als llibres. Així, les prohibicions no van ser totals i no van arribar als llibre o al teatre, tot i les nombroses limitacions a què es van veure sotmesos.
Es normalitzà un cert consum cultural i literari en català i amb l’ampliació del mercat i l’ajut d’un mecenatge privat, l’oferta editorial es va ampliar força.
Fins el 1925, la literatura visqué una època brillant en el camp de la narrativa curta. Entre els autors d’aquesta època destaquen: Carner, Pla, Sagarra, Folch i Torres, Puig i Ferrater, Corominas, Pous i Pagès, Salvat-Papasseit… La cultura d’aquesta època estava presidida per tertúlies en què, a més a més del plaer pel bon xerrar, aquestes funcionaven com a grups de pressió, capaços de posar en marxa projectes d’envergadura.
Respecte a l’arquitectura destaca un dels grans genis del modernisme, Puig i Cadafalch.
A partir del 1923, sota la Dictadura, la indústria del cinema es desplaça a Madrid i València, i a Catalunya cau en la dispersió i la manca de recursos.
El novembre de 1924 començava a emetre l’emissora Ràdio Barcelona, la primera d’Espanya i una de les primeres del món.
dilluns, 13 d’octubre del 2008
Participació en el 77è joc literari. Bloc de Jesús Ma Tibau
Cada dimecres l'escriptor i blocaire Jesús Ma Tibau ens repta a participar en un joc literari. Per mi, i estic segura que, per molts altres seguidors, és un alicient molt esperat cada setmana, a més d'èsser una manera molt divertida d'estimular la ment i la imaginació. En aquesta ocasió, i per iniciativa d'en Jesús, us exposo la meva resposta al 77è joc literari proposat dimecres passat.
Si us animeu teniu temps de participar-hi. L'adreça del bloc és:
http://jmtibau.blogspot.com/
El meu petit fragment és:
VIDA DESAGRAÏDA
Havia arribat el moment. Sense adonar-me’n havien passat els dies, un rere l’altra, amb una indefectible monotonia. I ara, allí estava, estirat enmig de tanta ferralla, amb un fred que ni en les millors nevades. M’anava consumint poc a poc, era indignant haver de veure’m així, tota una vida al servei dels altres, alertant dels perills de l’anar i el venir i no tenir ni una engruna de consideració, ni d’agraïment ni de res.
Mentre pensava en tot això, anava voltejant el cap i m’havia semblat... sí, uns metres més enllà podia entreveure algun company, encara que em costava de reconèixer la identitat. Havíem passat massa anys separats i massa inclemències des d’aquell dia de l’any 1982 en què vam sortir tots en fila india de la fàbrica.
De sobte se’m va acudir que intentaria moure’m una mica, i aprofitant el pendent que s’havia format amb les deixalles, aconseguiria arribar a peu de carrer, des d’on silenciosament estudiaria la manera d’escapar-me. Preferia acabar la meva existència en un local immund i abandonat per la mà de l’home que sotmetre’s a un caprici de la nova tecnologia i sentir com el pes de la màquina trituradora feia miques la meva vida.
Si us animeu teniu temps de participar-hi. L'adreça del bloc és:
http://jmtibau.blogspot.com/
El meu petit fragment és:
VIDA DESAGRAÏDA
Havia arribat el moment. Sense adonar-me’n havien passat els dies, un rere l’altra, amb una indefectible monotonia. I ara, allí estava, estirat enmig de tanta ferralla, amb un fred que ni en les millors nevades. M’anava consumint poc a poc, era indignant haver de veure’m així, tota una vida al servei dels altres, alertant dels perills de l’anar i el venir i no tenir ni una engruna de consideració, ni d’agraïment ni de res.
Mentre pensava en tot això, anava voltejant el cap i m’havia semblat... sí, uns metres més enllà podia entreveure algun company, encara que em costava de reconèixer la identitat. Havíem passat massa anys separats i massa inclemències des d’aquell dia de l’any 1982 en què vam sortir tots en fila india de la fàbrica.
De sobte se’m va acudir que intentaria moure’m una mica, i aprofitant el pendent que s’havia format amb les deixalles, aconseguiria arribar a peu de carrer, des d’on silenciosament estudiaria la manera d’escapar-me. Preferia acabar la meva existència en un local immund i abandonat per la mà de l’home que sotmetre’s a un caprici de la nova tecnologia i sentir com el pes de la màquina trituradora feia miques la meva vida.
diumenge, 12 d’octubre del 2008
Quan mataven pels carrers
L'autor
Joan Oller i Rabassa va nèixer a Barcelona l'any 1882. Advocat de professió, de jove ja s'interessà per la literatura i va col.laborar en diversos diaris. La novel.la és el seu fort, i és com a novel.lista que el seu nom va cobrar prestigi. L'any 1931 va guanyar el Premi Fastenrath amb la més famosa de les seves novel.les: "Quan mataven pels carrers". Morí el 1971.
L'obra
Ambientada a la Barcelona dels anys 20, recull les tràgiques convulsions socials d'aquell moment.
La història esdevè entorn dues figures, Claudi i Fe, i al voltant d'elles giren una sèrie de personatges. L'autor mostra les seves il.lusions i els seus dolors i els presenta com uns personatges humans i reals.
Si bé al principi Claudi és idealista, al final ens defrauda per la seva indiferència i panxacontentisme.
En referència a això, en Leandre Amigó, crític literari català, al seu pròleg ens diu:
"No és aquesta, però, la tragèdia de bona part de les ànimes exaltadisses? Al nostre entendre, la figura de Claudi és ben real. Quants en trobaríem al nostre país, d'individus semblants a Claudi!"
En canvi, la figura de Fe es mostra idealista i plena de voluntat. Malgrat les seves idees anarquistes, l'autor l'envolta d'un sentiment de tendresa que ens la fa compadir.
Cal destacar també que l'autor no té la intenció d'ensenyar cap doctrina ni defensar cap idea en concret en aquesta novel.la. Senzillament pinta ambients, mostra caràcters i parla de tot, amb aquella bellesa que caracteritza una veritable obra artística.
Joan Oller i Rabassa va nèixer a Barcelona l'any 1882. Advocat de professió, de jove ja s'interessà per la literatura i va col.laborar en diversos diaris. La novel.la és el seu fort, i és com a novel.lista que el seu nom va cobrar prestigi. L'any 1931 va guanyar el Premi Fastenrath amb la més famosa de les seves novel.les: "Quan mataven pels carrers". Morí el 1971.
L'obra
Ambientada a la Barcelona dels anys 20, recull les tràgiques convulsions socials d'aquell moment.
La història esdevè entorn dues figures, Claudi i Fe, i al voltant d'elles giren una sèrie de personatges. L'autor mostra les seves il.lusions i els seus dolors i els presenta com uns personatges humans i reals.
Si bé al principi Claudi és idealista, al final ens defrauda per la seva indiferència i panxacontentisme.
En referència a això, en Leandre Amigó, crític literari català, al seu pròleg ens diu:
"No és aquesta, però, la tragèdia de bona part de les ànimes exaltadisses? Al nostre entendre, la figura de Claudi és ben real. Quants en trobaríem al nostre país, d'individus semblants a Claudi!"
En canvi, la figura de Fe es mostra idealista i plena de voluntat. Malgrat les seves idees anarquistes, l'autor l'envolta d'un sentiment de tendresa que ens la fa compadir.
Cal destacar també que l'autor no té la intenció d'ensenyar cap doctrina ni defensar cap idea en concret en aquesta novel.la. Senzillament pinta ambients, mostra caràcters i parla de tot, amb aquella bellesa que caracteritza una veritable obra artística.
dijous, 9 d’octubre del 2008
dilluns, 6 d’octubre del 2008
Mossegar-se la cua
Sobre l'obra
Si analitzem les circumstàncies socials i polítiques que hi havia en el moment d'escriure i publicar la novel.la, podrem adonar-nos que el conreu de la novel.la policíaca en llengua catalana no estava normalitzat en absolut, i tot just començava a poder-se llegir alguna cosa.
En referència amb això, l'any 1961, Manuel de Pedrolo, en una entrevista publicada a Serra d'Or deia:
"Seria molt convenient tenir entre nosaltres uns quants conreadors professionals de la novel·la policíaca, la qual es mereix un lloc al costat de les altres modalitats narratives. No dubto pas que aquest tipus de literatura podria guanyar-nos uns centenars, uns milers i tot, de lectors, ara poc familiaritzats amb el català escrit i massa mandrosos per a lliurar-se a l’esforç que, a llur entendre, suposa el fet d’abordar un llibre de més tonatge literari. L’incentiu que sol oferir la narració policíaca de segur que els ajudaria a vèncer totes les dificultats, sovint imaginàries, que ara els mantenen al marge del nostre cens de lectors."
Aquesta actitud de servei era una de les motivacions a l'hora d'escriure novel.les d'aquest gènere.
Malauradament el context polític d'aquell moment no li oferia un bon acolliment. La dictadura franquista eliminava el fet diferent amb una brutalitat només comparable a la repressió política. A la reivindicació d'utilitzar la llengua catalana com a vehicle d'expressió, també cal afegir la situació de mutisme amb el qual s'havia de viure front a certs temes. Així com que ningú no podia parlar de la policia real, repressora, que utilitzava la tortura com a element habitual de les seves pràctiques, i per tal de construir una novel.la versemblant, va recòrrer a diferents formes. Utilitza personatges com un detectiu o bé explica la història des del punt de vista del culpable i la policia que acaba per descobrir el misteri es tracta com si no tingués res a veure amb la policia franquista.
Si analitzem les circumstàncies socials i polítiques que hi havia en el moment d'escriure i publicar la novel.la, podrem adonar-nos que el conreu de la novel.la policíaca en llengua catalana no estava normalitzat en absolut, i tot just començava a poder-se llegir alguna cosa.
En referència amb això, l'any 1961, Manuel de Pedrolo, en una entrevista publicada a Serra d'Or deia:
"Seria molt convenient tenir entre nosaltres uns quants conreadors professionals de la novel·la policíaca, la qual es mereix un lloc al costat de les altres modalitats narratives. No dubto pas que aquest tipus de literatura podria guanyar-nos uns centenars, uns milers i tot, de lectors, ara poc familiaritzats amb el català escrit i massa mandrosos per a lliurar-se a l’esforç que, a llur entendre, suposa el fet d’abordar un llibre de més tonatge literari. L’incentiu que sol oferir la narració policíaca de segur que els ajudaria a vèncer totes les dificultats, sovint imaginàries, que ara els mantenen al marge del nostre cens de lectors."
Aquesta actitud de servei era una de les motivacions a l'hora d'escriure novel.les d'aquest gènere.
Malauradament el context polític d'aquell moment no li oferia un bon acolliment. La dictadura franquista eliminava el fet diferent amb una brutalitat només comparable a la repressió política. A la reivindicació d'utilitzar la llengua catalana com a vehicle d'expressió, també cal afegir la situació de mutisme amb el qual s'havia de viure front a certs temes. Així com que ningú no podia parlar de la policia real, repressora, que utilitzava la tortura com a element habitual de les seves pràctiques, i per tal de construir una novel.la versemblant, va recòrrer a diferents formes. Utilitza personatges com un detectiu o bé explica la història des del punt de vista del culpable i la policia que acaba per descobrir el misteri es tracta com si no tingués res a veure amb la policia franquista.
dijous, 2 d’octubre del 2008
dimecres, 1 d’octubre del 2008
Mossegar-se la cua
L'autor
Manuel de Pedrolo va néixer a l'Aranyó (Segarra) l'any 1918 i morí a Barcelona l'any 1990. Des de molt jove començà a escriure i té més de setanta llibres publicats, entre poesia, novel.la i teatre. L'any 1979 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Es va convertir en l'escriptor més prolífic i és una de les figures més importants de la literatura catalana del segle XX.
Mossegar-se la cua és una incursió al gènere policíac.
L'obra
Mossegar-se la cua és una novel.la policíaca protagonitzada per Jordi Serra, cap d'una agència de detectius, al qual se li encomana d'investigar un succès. Es tracta d'averiguar perquè una persona que està morta i enterrada porta el nom de l'individu que li encarrega la investigació. A partir d'aquí, es succeiran una sèrie de fets que portaran el detectiu a l'inici de l'acció.
Narrada en primera persona, la novel.la està ambientada a la Barcelona dels anys seixanta.
Manuel de Pedrolo va néixer a l'Aranyó (Segarra) l'any 1918 i morí a Barcelona l'any 1990. Des de molt jove començà a escriure i té més de setanta llibres publicats, entre poesia, novel.la i teatre. L'any 1979 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Es va convertir en l'escriptor més prolífic i és una de les figures més importants de la literatura catalana del segle XX.
Mossegar-se la cua és una incursió al gènere policíac.
L'obra
Mossegar-se la cua és una novel.la policíaca protagonitzada per Jordi Serra, cap d'una agència de detectius, al qual se li encomana d'investigar un succès. Es tracta d'averiguar perquè una persona que està morta i enterrada porta el nom de l'individu que li encarrega la investigació. A partir d'aquí, es succeiran una sèrie de fets que portaran el detectiu a l'inici de l'acció.
Narrada en primera persona, la novel.la està ambientada a la Barcelona dels anys seixanta.
divendres, 26 de setembre del 2008
Tornant a "El vigilant en el camp de sègol", hi ha uns fragments que m'agradaria compartir:
"Quan ja estava a punt de marxa, amb les meves maletes i tota la pesca, em vaig estar una estona al costat de les escales i em vaig mirar per última vegada aquell cony de passadís. Estava mig plorant. No sé per què."
" Algunes coses haurien de ser sempre com són. Hauries de poder-les ficar en una d'aquelles vitrines de vidre i deixar-les estar. Ja sé que és impossible, però és una llàstima de totes maneres. És igual, anava pensant en tot això mentre caminava."
"Quan ja estava a punt de marxa, amb les meves maletes i tota la pesca, em vaig estar una estona al costat de les escales i em vaig mirar per última vegada aquell cony de passadís. Estava mig plorant. No sé per què."
" Algunes coses haurien de ser sempre com són. Hauries de poder-les ficar en una d'aquelles vitrines de vidre i deixar-les estar. Ja sé que és impossible, però és una llàstima de totes maneres. És igual, anava pensant en tot això mentre caminava."
Gerard Vergés, escriptor tortosí.
Pòntica
A Ovidi, desterrat a la Mar Negra
Juro pels déus i com em dic Ovidi
que el meu delicte sobrepreu tributa.
Fins i tot he pensat en la cicuta
o en el sagrat verí d'algun ofidi.
Però —accident mortal o suïcidi—
temo l'alè d'aquella mala puta
que es diu la Mort, tan fètida i tan bruta
que a la Vida li prec que no m'oblidi.
Dolça és la Vida. Jo que l'he fruïda
sense posar-li límits ni frontera,
afirmo que no hi ha do com la Vida.
Però, passats deu anys d'amarg exili,
el meu ànim, oh Cèsar, desespera.
¿Quan salparà de Roma el meu navili?
Posa un poema de Vergés al teu bloc! Amb motiu de l'homenatge que rebrà demà a Tortosa l'escriptor Gerard Vergés, Emigdi Subirats ha proposat penjar fragments de la seva obra als nostres blocs.
Pòntica
A Ovidi, desterrat a la Mar Negra
Juro pels déus i com em dic Ovidi
que el meu delicte sobrepreu tributa.
Fins i tot he pensat en la cicuta
o en el sagrat verí d'algun ofidi.
Però —accident mortal o suïcidi—
temo l'alè d'aquella mala puta
que es diu la Mort, tan fètida i tan bruta
que a la Vida li prec que no m'oblidi.
Dolça és la Vida. Jo que l'he fruïda
sense posar-li límits ni frontera,
afirmo que no hi ha do com la Vida.
Però, passats deu anys d'amarg exili,
el meu ànim, oh Cèsar, desespera.
¿Quan salparà de Roma el meu navili?
Posa un poema de Vergés al teu bloc! Amb motiu de l'homenatge que rebrà demà a Tortosa l'escriptor Gerard Vergés, Emigdi Subirats ha proposat penjar fragments de la seva obra als nostres blocs.
dijous, 25 de setembre del 2008
dilluns, 22 de setembre del 2008
Fragments de l'obra
Seguint amb aquesta novel.la, m'agradaria deixar constància d'algunes frases que personalment m'han fet rumiar. Una d'elles:
"Una cosa em va deprimir una mica mentre feia les maletes. Hi vaig haver de fotre uns patins de gel nous de trinca que la meva mare m'havia enviat no feia ni dos dies. [...] Em va comprar els patins que no eren-jo volia patins de carreres i me'ls va comprar d'hoquei-, però em vaig posar trist de totes maneres. Gairebé sempre que algú em fa un regal, m'acaba entristint."
considero que és un fragment molt íntim i sincer del protagonista que, darrera la indiferència aparent, revel.la un cor sensible.
"Una cosa em va deprimir una mica mentre feia les maletes. Hi vaig haver de fotre uns patins de gel nous de trinca que la meva mare m'havia enviat no feia ni dos dies. [...] Em va comprar els patins que no eren-jo volia patins de carreres i me'ls va comprar d'hoquei-, però em vaig posar trist de totes maneres. Gairebé sempre que algú em fa un regal, m'acaba entristint."
considero que és un fragment molt íntim i sincer del protagonista que, darrera la indiferència aparent, revel.la un cor sensible.
dissabte, 20 de setembre del 2008
divendres, 19 de setembre del 2008
Reflexions
Com a curiositat:
A l'èxit que va obtenir la novel.la en publicar-se, se li suma també la repercussió mediàtica que va tenir amb l'assassinat de John Lennon. En Mark Chapman, assassí de John Lennon, estava obsessionat amb aquest llibre, s'identificava amb aquell jove rebel i decebut. De fet, la mateixa tarda que l'havien de detenir, va entrar en una llibreria i se'l va comprar. Volia deixar el seu testimoni, així que va escriure-hi: "aquesta és la meva declaració".
La crítica:
La crítica sobre aquest llibre està molt dividida. Com tot, hi ha els defensors i els detractors. El llenguatge espontani i planer provoca una reacció ambigua: es mediocre o natural? el fil argumental es pobre o bé íntim? si busqueu una mica de referències, veureu que el debat està assegurat.
N'hi ha que diuen que està sobrevalorat. Potser sí, hi he estat rumiant força estona, però a mi la novel.la em va agradar. Crec que és a propòsit aquest llenguatge tan tosc i penso que no és pas tan fàcil d'utilitzar-lo quan es tracta d'expressar sentiments tan complexes com la inquietut i l'angoixa que aquest jove sent en el seu camí cap a la maduresa.
A títol de nota vull dir que aquest llibre el vam comentar al Club de Lectura format per unes quantes joves inquietes i curioses durant l'any 2008.
Noies espero les vostres reflexions!! aquest bloc l'hem de fer entre totes! espero que la Mar doni el xiulet de sortida per iniciar el nou curs.
A l'èxit que va obtenir la novel.la en publicar-se, se li suma també la repercussió mediàtica que va tenir amb l'assassinat de John Lennon. En Mark Chapman, assassí de John Lennon, estava obsessionat amb aquest llibre, s'identificava amb aquell jove rebel i decebut. De fet, la mateixa tarda que l'havien de detenir, va entrar en una llibreria i se'l va comprar. Volia deixar el seu testimoni, així que va escriure-hi: "aquesta és la meva declaració".
La crítica:
La crítica sobre aquest llibre està molt dividida. Com tot, hi ha els defensors i els detractors. El llenguatge espontani i planer provoca una reacció ambigua: es mediocre o natural? el fil argumental es pobre o bé íntim? si busqueu una mica de referències, veureu que el debat està assegurat.
N'hi ha que diuen que està sobrevalorat. Potser sí, hi he estat rumiant força estona, però a mi la novel.la em va agradar. Crec que és a propòsit aquest llenguatge tan tosc i penso que no és pas tan fàcil d'utilitzar-lo quan es tracta d'expressar sentiments tan complexes com la inquietut i l'angoixa que aquest jove sent en el seu camí cap a la maduresa.
A títol de nota vull dir que aquest llibre el vam comentar al Club de Lectura format per unes quantes joves inquietes i curioses durant l'any 2008.
Noies espero les vostres reflexions!! aquest bloc l'hem de fer entre totes! espero que la Mar doni el xiulet de sortida per iniciar el nou curs.
dimecres, 17 de setembre del 2008
El vigilant en el camp de sègol
L'autor
J.D. Salinger va nèixer el 1919 a Nova York. El 1951 va publicar la seva famosa novel.la "El vigilant en el camp de sègol" (The Catcher in the Rye) que es va convertir en un èxit des del primer moment. Actualment es considera un clàssic de la literatura moderna. Tot i el gran èxit que va tenir no ha estat un escriptor prolífic i s'ha mantingut al marge de la vida pública.
L'obra
Escrita en primera persona, narra la història d'un jove rebel i immadur alhora que intel.ligent i perspicaç. En Holden, el nostre protagonista, es sent impotent i dolgut davant una societat hipòcrita i materialista que es nega a assumir. Aquest fet junt amb el gran dolor que sent per la pèrdua del seu germà Allie el porta a una situació d'indiferència i autodestrucció. És un camí amarg cap a la maduresa.
En Holden només somia ser el vigilant d'un camp de sègol, situar-se al precipici i salvar aquells nens que estiguin a punt de caure, i així, potser també, ser feliç i salvar-se ell.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.JPG)