dijous, 30 d’octubre del 2008

Por qué me gustas tanto?

Aquestes línies van aparèixer ja fa un temps en un diari. no recordo quin, ni tampoc qui n'és l'autor/a. Em va agradar la redacció i sobretot el contingut. És una oda a la dona. I ho dedico a totes elles (sense el permís de l'autor/a). Diu:

"Cuando has terminado de ducharte, con la piel acariciada por el agua y los cabellos como ríos negros cruzando el mapa de tu cara, y la toalla se te escurre a la altura de las caderas y se queda clavada ahí, a punto de perderse en el abismo de mis fantasías, me vuelves loco. Te observo de reojo para que no te cubras de repente con la felpa, me prives de tu cuerpo y me sueltes el latiguillo de siempre ("Qué miras? ¿A qué estoy más gorda?") y con una clandestinidad de admirador secreto me repito la fortuna que tengo al tenerte tan cerca. Me gustas cuando sacudes la cabeza dejando el espejo escupido por el mar de tu pelo y cuando te quitas una espinilla invisible en la nariz. Me pierdes cuando te pones de perfil e imaginas pieles flácidas donde yo sólo veo la gloria de tu epidermis. Extravío el sentido cuando te pellizcas el vientre rastreando michelines que yo me comería a bocados. O cuando te vistes con el ceño fruncido por el esfuerzo de meterte en unos jeans que esculpen tus curvas con idéntica habilidad que mis dedos. "Estoy hecha un desastre. Mira que culo". Mientras, te devoro con los ojos porque no se me desgasta el deseo al pasar los años y al contrario, compruebo cada día que mi mujer es el ser más hermoso que conozco. Me sé de memoria tu ritual matutino, mientras uno y otra nos zampamos el café con los restos de magdalenas que han dejado los niños, y cuando lo recuerdo más tarde en el trabajo, en las reuniones interminables, se me vienen arriba el alma y el cuerpo. Y eso que tú te cambiarías de arriba abajo. Si te gustaras la mitad de lo que me enloqueces a mí te sentirías, mi vida, la reina del mambo.

5 comentaris:

rebaixes ha dit...

per molt que diguis que és copiat, hi ho crec si ho dius,una parella si no es té confiança, mal. Si no es parla, més mal i així fins que ve el desastre i el dos s'estimen. És inverosimil.Jo voldria que el llegissin força i que ho escampessin, per que val la pena. / Una vegada el metge va donar una conf. als homes del poble. Quan és va despedir ens va dir: - Quan arribeu a casa feu un petó a la vostra muller i dieu-li t'estimo.- jo ho vaig fer./ no vull fer un post. La comunicació és l'arma per salvar l'amor. Gràcies per el teu escrit. Anton.

mireia ha dit...

Maria,
realment un escrit fantàstic, i que ens hauria de fer reflexionar sobre el que som i no el que aparentem. I sobre el que som, el fantàstiques que som.
Només cal que tots pelgats ens estimem una mica més i ens somriguem una mica més.
Gràcies per compartir-ho amb naltros!

Maria ha dit...

gràcies pels comentaris. i sí, una mica més d'amor i d'autoestima no estaria gens malament. i posats a demanar, no només per les dones, sinó per tota la humanitat!

rebaixes ha dit...

Venga, Maria, que de valentes ho sou. Mireu a terra però també al cel. De vegades baixa la pluja, o la llum o el vent... Anton.

info@raddiarquitectes.com ha dit...

Doncs si Maria, és un text que ens hauria de fer reflexionar a tots plegats pq moltes vegades ens infravalorem massa!
Hauríem de ser més feliços amb menys i tenir més autoestima de tant en tant que sempre et dóna forces per seguir endavant!!
Sort que en molts moments crítics tenim gent al voltant que sap valorar-nos com ens mereixem!
Un petó!
LauRa.