La Catalunya dels anys 20. Una petita pinzellada

Com a continuació i en referència a la novel·la "Quan mataven pels carrers", m'agradaria fer una pinzellada ràpida a la vida i a la situació que es vivia en aquells moments.

Situant-nos a l’època dels anys 20 a Barcelona, podem observar que aquesta va ésser una època contradictòria en la qual la repressió de les reivindicacions socials i nacionals s’alterna amb el progrés industrial i urbanístic, i la revifalla de la cultura.

El creixement demogràfic va resultar en un gran desequilibri de població entre les ciutats industrials i la resta de les comarques.
Els grups socials continuen sent els mateixos protagonistes que els de la Revolució industrial: el grup més poderós, la burgesia, està format per l’alta burgesia, els terratinents i la petita burgesia. La burgesia comptava amb força instruments socials organitzats com ara cambres agrícoles, de comerç, indústria o propietat. La classe mitjana la formava una part de la petita burgesia, els pagesos, els menestrals, els funcionaris i els dependents mercantils. Aquesta classe concretà els seus interessos en un seguit d’institucions relacionades amb el camp formatiu, esportiu i excursionista. En el camp social, en institucions com l’Agrupació Mútua del Comerç i de la Indústria i la Caixa de Pensions.
La població treballadora augmentà considerablement, especialment a Barcelona i la seva comarca. La seva vida associativa s’articulava a través de les cooperatives i sindicats, entre els quals destacà la Confederació Nacional de Treball (CNT).
El setembre de 1923, Miguel Primo de Rivera, proclamava la Dictadura. El cop d’Estat fou donat amb l’assentiment de la monarquia, l’exèrcit i la Lliga Regionalista, el partit de la burgesia catalana. El nou govern clausurà la CNT i encetà una dura repressió que posà fi al radicalisme obrer.

Malgrat que els burgesos catalans li havien ofert al dictador el seu suport a canvi de la promesa de donar-los l’autonomia regional, el catalanisme fou oprimit. El 1924, la Mancomunitat de Catalunya fou dissolta, la llengua catalana prohibida a les escoles i en reunions públiques i anuncis, la senyera i la sardana també foren prohibides.
Fins i tot foren retirades les plaques que duien els noms dels carrers en català i en castellà. Malgrat la repressió, la cultura catalana no deixà de créixer. El llegat noucentista fou la base, a partir de la qual va esclatar la cultura catalana durant la Dictadura. La forta censura als diaris imposada pel règim contrastà amb una major liberalitat respecte als llibres. Així, les prohibicions no van ser totals i no van arribar als llibre o al teatre, tot i les nombroses limitacions a què es van veure sotmesos.
Es normalitzà un cert consum cultural i literari en català i amb l’ampliació del mercat i l’ajut d’un mecenatge privat, l’oferta editorial es va ampliar força.
Fins el 1925, la literatura visqué una època brillant en el camp de la narrativa curta. Entre els autors d’aquesta època destaquen: Carner, Pla, Sagarra, Folch i Torres, Puig i Ferrater, Corominas, Pous i Pagès, Salvat-Papasseit… La cultura d’aquesta època estava presidida per tertúlies en què, a més a més del plaer pel bon xerrar, aquestes funcionaven com a grups de pressió, capaços de posar en marxa projectes d’envergadura.

Respecte a l’arquitectura destaca un dels grans genis del modernisme, Puig i Cadafalch.
A partir del 1923, sota la Dictadura, la indústria del cinema es desplaça a Madrid i València, i a Catalunya cau en la dispersió i la manca de recursos.
El novembre de 1924 començava a emetre l’emissora Ràdio Barcelona, la primera d’Espanya i una de les primeres del món.