divendres, 14 de novembre del 2008

Clito Mestres, la protagonista de l'obra teatral de Montserrat Roig, interpretarà a Clitemnestra.

Com les nines matriuskes, que una està dins l'altra, hi ha dues històries molt lligades. Una tragèdia grega i una història contemporània, amb un salt en el temps, unes situacions incomparables i tanmateix molts punts en comú.

Montserrat Roig crea Clito Mestres i en ella busca un paral.lelisme, un joc d'escenaris amb un context molt diferent, on poder, però, recrear aquells valors tan íntims i tan fràgils de l'ésser humà. I així, apareix Clitemnestra, la dona d'Agamenon fill del rei Atreu de Micenes i de la reina Aèrop, i heroi de la mitologia grega.

Agamenon és també la primera obra de la trilogia de la Orestíada (trilogia d’obres dramàtiques de la Grècia Antiga escrita per Esquil) i narra el retorn d’aquest de la guerra de Troia per trobar la mort. A casa l’espera la seva dona, Clitemnestra, qui ha preparat la seva mort en venjança pel sacrifici de la seva filla, Ifigenia. Per tal de dur a terme el seu pla Clitemnestra convenç a Egist, cosí d'Agamenon, amb el qual estableix una relació amorosa. Aquest, descendent d’una rama desheredada de la família, està decidit a recuperar el tro que creu que legalment li pertany.

4 comentaris:

rebaixes ha dit...

Clitemnestra, la mítica que jo vaig llegir, gràcies a tu, pot tenir una implicació en que l'home no és fii de la dona. Vull dir una explicació de certs comportaments en les relacions. Mostraven per el que havia fet Ag. matant la filla If. no l'hi havia perdonat mai i es venja, va ser el moment d'una lliberació de la dona i no dependre de les rauxes de qualsevol home. L'obra deu ser explicativa del fenòmen, clar, teatralment. Considerarìem que retornava el feminísme en front del mascl.Un punt de partida
tant lluny i que queda ofegat en el temps i ara ressuscita. Jo no entenc tot això. Crec que el matriarcat en un moment que deu ser precís va perdre la seva influència i quan vol retornar es troba immersa en el poder de l'home.Segurament que encerto poques coses, però he volgut posar-hi cullerada. Son dos poders que es complementen o haurien i sembla de vegadses que vulguin aniquilar-se. Disquisicions. Anton.

Maria ha dit...

si que tens raó Anton. no estaria gens malament una mica més de sentit comú en aquest món, que desgraciadament, és el menys comú dels sentits. ni feminisme ni masclisme, seria perfecte un equilibri.

Lazarillo en América ha dit...

He estat llegint les entrades del teu blog. M'han encantat. Sobre tot això que dius "No vull estar morint-me fins que ja no estigui viva, vull viure fins el moment de la meva mort." Collita pròpia?

Maria ha dit...

Hola lazarillo, doncs espero no decepcionar-te però no és una frase de collita pròpia. t'he de dir, però, que intento integrar-les a la meva vida. la veritat és que m'encantes aquests petits pensaments. amaguen tant en tan poques paraules!!